Versión original en catalán
(Relato aportado en doble versión)
05/10/2012 - El indio
(Inspirat en un relat de J.L.Borges)
(Aportación de Montserrat Sala del blog Refexions en veu alta)
Segóns la magnífica historia del autor, aquell indi, va
ésser retornat amb els seus pares verdaders, mitjançant unes informacions que
els hi havien arribat, per boca de l’ultim correu que hi van enviar, per saber
si estave en poder, d’aquella tribu.
Mai van perdre l’esperança de retrobar-lo. I ell en veuere’ls va reconeixer, la
casa y els persones que l’habitàven. En va estar del tot segur, el dia que
va trobar, un petit ganivet, a un forat del mur de pedra, de la cuina. Havia
estat allà, des de que ell matiex,l’hi possà abans de que sentís aquella olor
tan forta de palla creamada, i els crits esgarrifosos d’una dona, que mai va
saber d’on venien. Una foscor molt gran, amparave aquells records i no va
trobar la manera, de poder endinsar-se dins els passadissos estrets i
tenebrosos de la memòria.
Molt temps havíe passat, i fins ara, no havie sospitat, ni el qué, ni el quan,
ni el perqué d’quells pensaments, que el turmentaven. Ho havíe intentat tantes
i tantes vegades, però, infructuosament. Mai l’hi va esser posible
Crescut al ràs, estave acostumant a dormir i viure sense sostre. Gaudia
de llibertat total, com el séus germans del poblat, fins el moment, de
anar-s’en amb aquells homes, que es cobrien el cap amb un barret i que
tots anaven igual de tapats. Fins llavors, mai arribà a sospitar que ell fos
diferent. No podie pas ser, aquell parlar tan estrany. que només entenia el mes
vell de tots els poblats, i amb pròu feines. La llengua que l’hi parlàven, no l’entenia,
però pensave que a lo millor es solucionaríen les seues cabories, que des de
l’arribada del primer extranger, el corsecaven cada nit. Marxar del lloc que
ere casa seua, i pensar en els perills, que podía correr, si s’en anava sense
ni arc ni fletxes, i sense que ningú l’acomanyés. Va ser un gran repte, que si
le presentà. Una lluita interior, que no podrie resoldre, sense l’ajud de
moltes hores de silenci i d’escoltar la veu aquella que venia de dins, aquella
que, sempre el guiava, pel cami a seguir. Si, aquella que moltes vegades, el
treia de dubtes.
D’un costat, no volia fer mal aquell vellets, que s’el miràven, amb una devoció
sense limits. Els seus ulls cansats, li pregaven de quedar-se però
quedar-se amb ells y viure estacat a un llit a uns menjars antinaturals, i
sense poder fer el malón … I tantes coses, de les que en disposave lliuement;
aquelles immenses explanades que eran el seu refugi i la seva casa.
S’eixoplugave, sota els estels i menjava el que ell caçava.
Allá tornarie a gaudir del cavalls que ell mateix domava, pujar al galop, fer
mil salts a pel, sentir sota les seves cames tota la força de la bestia, i el
bullir de la sang i poder dominar-lo, i abraçar-lo, desprès d’una cursa; sí
aquella que sempre guanyave.
No, no, tot allò, no ho podíe deixar, de cap manera.
Passaven, els dies i com més temps romangués allà, mes forta seríe la sorregada.
Estave completament, frisòs per retornar a les seves montanyes. Alla on véia
axecar-se el vol el condor, el tot magestuòs planejar de l’aguila reial. Allà òn
el trò, resonave amb tanta magnitud i força, que entre aquells penyassegats,
hom diría, que era l’esfondrament de la Terra. Aquell brogit
ensordidor, era per ell, só de vida.
Tenie que pendre una decisió, i ho va fer. Perquè definitivament no es podía
quedar. Tenia que trovar la manera però, de no ofendre als seus
progenitors. I pensava que com més ho allargaría, seria pitjor per tots.
Al dia seguent, de bon matí entrà a l’habitació, ja
vestit d’indi. Tors nú, amb totes les pintures i plomes que havia guardat sota
un matoll, i que per ell representaven, el segell de la seva identitat, d’indi
guerrer.
Es presentà devant d’ells amb un got de llet de búfal, que havíe, munyit
a la matinada, i el passà al pare primer que en begué un glop. Despres a la
mare que l’escurà del tot. Ho van comprendre al instant.
Els abraçà, cosa important, que havíe aprés de nou,
i escoltá els darrers suspirs, que el van fer allunyar-se per sempre més.
Versión en castellano
05/10/2012 - El indio
(Inspirado en un relato de J. L. Borges)
Según la magnífica historia del
autor, aquel indio fue devuelto con sus padres verdaderos tras la información
que les llegó por medio del último correo que enviaron para saber si se
encontraba en poder de aquella tribu.
Nunca perdieron la esperanza de
recuperarlo. Y él al mirar reconoció la casa y a las personas que la habitaban.
Estuvo del todo seguro el día que encontró un pequeño cuchillo en un agujero
del muro de piedra de la cocina. Había estado allí desde que él mismo lo
colocara justo antes de que sintiera aquel olor tan fuerte de paja quemada y
los gritos escalofriantes de una mujer, nunca supo de dónde venían. Una gran
oscuridad amparaba aquellos recuerdos y no encontró la manera de poder
adentrarse en los pasillos estrechos y tenebrosos de la memoria.
Mucho tiempo había pasado y hasta ahora no había sospechado,
ni el qué, ni el cuándo, ni el porqué de aquellos pensamientos que lo
atormentaban. Lo había intentado tantas y tantas veces, pero siempre fue
infructuoso. Nunca logró recordar nada.
Creció al ras, estaba acostumbrando a dormir y vivir sin techo. Gozaba de
libertad total, como sus hermanos del poblado, hasta el momento de irse con
aquellos hombres, que se cubrían la cabeza con sombrero, todos cubiertos de
igual forma. Hasta entonces nunca llegó a sospechar que él fuera diferente. No
entendía nada de aquel hablar tan extraño que sólo comprendía el mas viejo de
todo el poblado, y con dificultad. No entendía la lengua con la que le
hablaban, pero pensaba que a lo mejor se solucionarían sus preocupaciones, que
desde la llegada del primer extranjero le consumían cada noche. Irse de aquel
lugar que era su casa, y pensar en los peligros, que podía correr si se iba sin
arco ni flechas y sin que nadie lo acompañara. Fue un gran reto el que se le
presentó, una lucha interior que no podría resolver sin la ayuda de muchas
horas de silencio y de escuchar aquella voz que le venía de dentro, aquella que
siempre le guiaba por el camino a seguir. Si, aquella que muchas veces, le
sacaba de dudas.
Por otro lado, no quería hacer
daño a aquellos viejitos que lo miraban con una devoción sin límites. Sus ojos cansados le rogaban que
se quedara, pero quedarse con ellos y vivir estancado en aquel lugar, atado
a una cama y unas comidas antinaturales, sin poder hacer el malón ..., y
tantas cosas, de las que disponía libremente; aquellas inmensas explanadas que
eran su refugio y su casa, con su techo de estrellas. Y comiendo lo que él
mismo cazaba. Aquí no volvería a disfrutar de los caballos que él domaba,
trotar al galope, hacer mil saltos, sentir bajo sus piernas toda la fuerza de
la bestia y el hervir de la sangre, poder dominarlo y abrazarlo después
de una carrera, sí, aquella que siempre ganarían.
No, no, todo aquello, no lo podía
olvidar, de ninguna manera, y no podía dejarlo.
Pasaban los días y cuanto más tiempo permaneciera allí mas fuerte serie la
sacudida. Estaba impaciente por retornar a sus montañas. Allí donde vería
levantarse el vuelo del cóndor, el majestuoso planear del águila real. Allí
donde el trueno resonaba con tanta magnitud y fuerza entre aquellos acantilados
se diría que era el derrumbamiento de la Tierra. Aquel ruido
ensordecedor era para él: un sonido maravilloso de vida.
Tenía que tomar una decisión, y lo hizo. Al día siguiente, de madrugada, entró
en la habitación, ya con sus escasos ropajes de indio. Torso desnudo, con todas
las pinturas y las plumas que había guardado bajo un matorral, y que para él
representaban el sello de su identidad de indio guerrero.
Se presentó delante de ellos con
un vaso de leche de búfalo que había ordeñado en la madrugada y lo pasó,
primero al padre, que bebió un pequeño trago, después a la madre que la terminó
de beber de un sorbo. Los dos comprendieron al instante.
Los abrazó, sintiendo lo importante que era para ellos este contacto, y que él había aprendido de nuevo. Y escuchó sus últimos suspiros que le hicieron alejarse, para no volver jamás.
Aportación de Montserrat Sala del blog Reflexions en veu alta